(Marina)
Els primers mesos de vida de'n Valentí ho tenia clar, era petit i
teníem l'oportunitat de que quedàs a casa, així que, com a mare,
ni em plantejava la possibilitat de dur-lo a una escoleta.
(Pau)
Jo en canvi, pensava que en Valentí era un nin molt inquiet, mogut i
alegre, que tenia ganes de relacionar-se amb altres infants: poder
jugar, córrer, comunicar-se... I una escoleta proporcionava aquestes
vivències que a casa no podíem oferir-li. Després de molt insistir
a na Marina, la vaig convèncer per anar a veure Serra Mamerra: ens
quedava a prop de casa, ens havien parlat bé d'ella i vista des de
fora pareixia acollidora i alegre.
(Marina)
Hi anava amb ganes i a la vegada molt poc convençuda de dur-hi en
Valentí, però va ser entrar i canviar d'opinió: una escoleta
petita, els nins feliços i lliures, la cuina, el pati ple de vida i
de plantes... i na Magdalena. Ella em va acabar de convèncer:
propera, la manera com xerrava de l'escoleta i dels nins, el tacte i
el tracte, els seus coneixements...
(Pau)
Quan sortírem d'allà jo m'havia convençut que volia que fos
l'escoleta per en Valentí, però no sabia què pensava na Marina, i
ella em digué: “hem trobat l'escoleta de'n Valentí”.
(Marina
i Pau) L'adaptació va ser molt fàcil. En Valentí s'hi va trobar
com a casa des del primer moment, i això ens donava molta
tranquil·litat. Després de dos anys no podem estar més convençuts
de la nostra decisió, i això ho reforça en Valentí dia a dia
anant content a l'escoleta, parlant a casa del que fa, de les mestres
i els amics...
Anar
a cercar-lo cada dia, entrar tranquil·lament dins l'escoleta
sentin-te un més allà dedins, trobar sempre una estona per parlar
amb la mestra, veure el tarannà de tot l'equip amb els infants i les
famílies (na Bel, na Natàlia, n'Elisa, na Margalida i na
Magdalena), i contemplar el teu fill jugant i relacionant-se dins un
espai casolà i pedagògicament modern, són algunes de les coses que
ens fan estar contents d'haver trobat i haver-mos decidit per Serra
Mamerra.
